Algú tensa la corda de l'antisistema

Reconec que hi ha fets que abonen la desafecció els ciutadans amb els polítics. Em dol que això es tradueixi també en una desafecció de "la política". Perquè crec que només la política pot donar resposta als reptes que en cada moment planteja el sistema democràtic. Ètica, bona gestió, transparència, servei a la ciutadania .. són els valors de l'esquerra a l'hora d'exercir responsabilitats públiques.

ahir vaig sopar amb bons amics de Sant Cugat. Molta estona la conversa va girar al voltnt dels casos de presumpta corrupció. L'opinió més generalitatzada és que la corrupció està molt estesa entre els càrrecs públics de l'administració. Jo, en canvi, tinc la certesa que entre la nostra gent la corrupció es dóna en casos aïllats i que predomina la dedicació vocacional i professional dels càrrecs electes.

Tinc ben clar que la democràcia és un sistema imperfecte. Tinc ben clar que la democràcia no podrà garantir mai l'absència de corruptes, però sí que ha de garaqntir sempre que els corruptes puguin ser detectats, jutjats i condemnats. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

No és bo que davant de casos o d'incidics de corrupció la reacció sigui escampar la sospita, engegar el ventilador amb l'eslogan del "...i tu més!" De la responsabilitat dels polítics dependrà que aquesta acusació "urbi et orbi" no acabi minant de forma perillosa la confiança que els electors han de tenir amb els seus representants. M'ha agradat aquest cap de setmana llegir el diari de Duran i Lleida quan es queixa dels que amb l'excusa d'uns fets que poden ser delictius... s'aprofiti l'ocasió per "destruir" l'adverssari. La democràcia necessita dels partits. Necessita que cada partir pugui exposar i defensar el seu model, la seva recepta davant una crisi o uns reptes conjunturals, siguin econòmics, siguin derivats de corrupteles... Duran Lleida diu jo defensaré la "meva veritat", que fa sinònim de la meva convicció, però necessito el complement de les veritats o conviccions de la resta de partits. Necessito aquest complement no l'absència o destrucció de l'adversari polític... Em sembla bé aquest punt de vista.

Crec en la necessitat i en la viabilitat d'una regeneració política, des de la democràcia. Ho intentem des de ciutadans pel Canvi. S'hi ha compromès el partit dels socialistes de Catalunya. És l'hora de la veritat. Vull pensar que sabrem transmetre el misatge a la ciutadania i recuperarem la confiança dels electors.

Gràcies, Manel Fuentes!

És el text de la meva col.laboració al diari digital eldebat.cat que van penjar ahir.
------

Potser és atrevit per part meva encapçalar amb un nom propi aquesta columna. Fins i tot algú pot pensar que per la meva condició de diputat és políticament incorrecte. I, tanmateix, també com a periodista, i fent ús de la sempre reivindicada llibertat d’expressió, vull deixar constància del reconeixement professional de Manel Fuentes al capdavant del programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
Era un repte agafar el programa estrella de Catalunya Ràdio en un moment d’un alta competència radiofònica i després d’un any de persistents desercions en l’audiència de la Ràdio Nacional de Catalunya.Fa només dos mesos que dirigeix el programa i tot indica no només que ha recuperat oients sinó que s’està convertint de nou en el referent de la informació radiofònica matinal a Catalunya.
Manel Fuentes, que ha excel•lit en altres gèneres en el món audiovisual i que havia guanyat un merescut prestigi en el de la sàtira i l’humor, està demostrant avui que domina bé el terreny, sovint minat, de la informació rabiosa del dia a dia. De fet, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ no deixa de ser un “multiprograma”, amb espais per a la informació, per a l’entrevista, per al debat, per a l’humor, per a la participació, per al concurs... Fuentes juga bé en cada parcel•la però és especialment rigorós i hàbil en l’entrevista. No deixa que l’entrevistat s’esmunyi, formula bé la pregunta, replica, contrasta, insisteix fins a obtenir respostes no susceptibles d’ambigüitat. I, com correspon a un programa de dens contingut informatiu, no té cap complex Manel Fuentes a dibuixar una línia editorial de fons que expressa i defensa en cada obertura de programa. Una línia marcada pel rigor, per l’exigència ètica i per una visió progressista dels esdeveniments. Una línia d’anàlisi contrastada amb el debat plural i feta sempre des de l’òptica catalana. Enhorabona per a Catalunya Ràdio i per als oients que ens podem despertar cada dia amb l’oferta Fuentes.
Després d’aquest desfogament elogiós amb un professional, no puc deixar d’expressar preocupació pel conjunt del col·lectiu de col·legues periodistes que viuen una situació laboral d’extrema precarietat. Una precarietat que pot condicionar sens dubte el seu mateix treball professional. La crisi castiga tots els sectors però el dels mitjans de comunicació, menys visible, és preocupant per l’impacte o les conseqüències que té aquesta situació en els treballadors i en el seu producte informatiu o periodístic. Més enllà de les “patums” mediàtiques, admirades, ben pagades i potser temudes per ‘l’establishment’, hi ha un exèrcit de professionals que, amb contractes precaris i amb sous mileuristes, fan la feina sovint amb autonomia condicionada. Els ciutadans hem de ser conscients que la “seva precarietat és la nostra desinformació” com deia la pancarta de la manifestació a la Plaça de Sant Jaume.

Contra la corrupció i en defensa de la política

A falta de temps o de voluntat d'escriure unes notes cada dia, em limito avui a penjar l'article que em publica avui el diari El Punt. em comprometo a escriure més sovint al blog.
En defensa de la política
--
En defensa de la política

Plou sobre mullat. L’impacte del cas Pretòria ha tornat a colpejar la ciutadania quan encara no ens havíem refet del malson del cas Millet. La primera conseqüència, més enllà de l’alarma social generada, és una percepció de trencadissa de la confiança entre els ciutadans i les institucions. Entre els ciutadans i els seus representants polítics. Queda sota sospita la feina i la funció d’aquells que tenim el deure de representar, gestionar i vetllar pels interessos de la col.lectivitat. I això és greu. No podem minimitzar aquest impacte ni el recel indiscriminat que generen aquests fets.
Es cert que podem i hem de proclamar la presumpció d’innocència de tots els encausats o detinguts, i que més enllà dels casos descoberts o sospitosos de corrupció, hem de proclamar que no es pot estendre aquesta presumpta culpabilitat a tots els prohoms del país o a tots els polítics. Però això no treu el risc que aquesta situació aboni la maleïda tesi dels que prediquen, des de la demagògia o des la poca convicció democràtica, que la culpa no és dels corruptes sinó del sistema.
Es per això que, des de la plena confiança en la justícia per un cantó i en el sistema democràtic general per un altre, hem de convenir que cada cas de corrupció ha de ser una nova oportunitat per fer net i sobretot per ampliar tots els mecanismes que puguin impedir les pràctiques corruptes.
El missatge és: Tolerància zero, però des de tots els àmbits:
1.-Tolerància cívica i social zero. No només a l’hora de condemnar la corrupció pública o institucional sinó a l’hora de reconèixer i denunciar les mini-pràctiques corruptes que impregnen massa sovint actuacions privades, comercials o professionals que tots comentem, avalem o justifiquem en privat i que generalment no rebutgem amb contundència. Penso, per exemple, en cobraments o pagaments en diner negre, transaccions sense IVA, reformes domèstiques sense permisos... A Espanya es calcula que el frau fiscal arriba ara mateix als 75.000 milions d’€. Poca broma. Aquí em temo que podríem dir que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
2.-Tolerància partidista zero. La vinculació orgànica a partits de imputats o condemnats per corrupció obliga a les formacions polítiques a aplicar amb rigor els seus codis ètics interns a partir d’una exigent vigilància interna, una transparència dels seus comptes i de les seves fonts de finançament i un control de l’actuació dels seus càrrecs electes o de confiança en l’exercici de la seva funció institucional. Els partits han de tenir mecanismes per fer teràpia de prevenció. És una demanda d’ètica política que la ciutadania voldria veure traduïda en llei. Considero que una nova llei de finançament dels partits que imposés la transparència i una llei electoral que contemplés, per exemple, una determinada limitació de mandats i la viabilitat d’una llistes desblo quejades, podrien reforçar la credibilitat del compromís dels polítics al servei del país i la ciutadania.
3.- Tolerància institucional zero. Govern, ajuntaments, institucions públiques han de ser transparents. Informació, participació, comptes clars, exposició i debat públic i alhora exercici del poder de decisió i d’execució sense deixar que les pressions i els interessos privats condicionin els projectes. El creixement d’un municipi o el model urbanístic no el poden dictar els constructors o les immobiliàries. Resistir les pressions externes entra en el sou de l’alcalde, del regidor o del conseller o del diputat. I quan la pressió es fa insistent i reiterativa, cal saber formular la denúncia pública i/o presentar la dimissió.

És hora de la política. No és hora de condemnar els polítics al flagell de l’opinió pública. És la política la que ha de trobar la resposta democràtica als reptes d’una corrupció massa present en el món privat i de vegades massa escandalosa en l’àmbit públic. I per això cal un lideratge no pas de nouvinguts en el món polític sinó per part d’aquells que avui tenen la responsabilitat de governar i donar respostes. Jo apel·lo al president Montilla a encapçalar aquest lideratge de regeneració, buscant la complicitat de totes les forces polítiques, també dels altres poders fàctics i sobretot de la ciutadania. Entre els poders fàctics jo faig una crida als mitjans de comunicació: informació i denúncia dels corruptes i del corruptors, en els àmbits públics i privats, però també projecció de la praxis ètica dels polítics i les institucions quan reforcen els mecanismes que impedeixen impunitats i corrupteles.

De la senyera a la cartera

Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.

Discrecionalitat o manipulació del focus mediàtic?

Recordo bé que quan donava classes de periodisme a Blanquerna un dels debats més vius amb els alumnes era preguntar o saber si hi havia criteris objectius per decidir la importància de les notícies d'actualitat a l'hora de confiigurar una portada de diari o d'obrir un informatiu rediofònic o de televisió. El mateix debat, no tant teòric sinó més pràctic, l'havia viscut també quan tenia responsabilitats d'editor en els espais informatius de televisió o de ràdio amb els consells de redacció corresponents.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.

Reacions i reconsideracions

El meu blog s'ha traduit avui en un article a El Punt. Haig de dir que van ser moltes les entrades al blog i m'imagino que seran encara molts més els lectors del diari. Un article o unes reflexions que no deixen indiferent a les persones. He rebut correus, comentaris i reflexions de tota mena. Pretenia precisament això. Que col.lectivament ens puguem preguntar sobre com protegir uns valors que sovint es qüestionen però que són bàsics per mantenir una coherència en la manera com hem volgut organitzar-nos col.lectivament. Es un terreny en el que no n'hi ha prou de suggerir-ho personalment. Considero que fins i tot el CAC hauria de dir-hi la seva.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.

TV-3 . Són suficients les disculpes?

Jo vaig ser un dels astorats en veure dijous passat que just després d’acabar el discurs institucional del President amb motiu de la Diada, en Sergi Mas sortia en pantalla en un marc expressament copiat al del President parodiant el discurs amb el to desqualificador i burlesc de l’al·locució de Montilla. Senzillament frívol. Senzillament injustificable. Injustificable perquè no pot ser considerat només com un error humà, o com un simple lapsus. Estava enregistrat. Ho sabia el director de Polònia. Estava detalladament previst l’encadenat en la graella de programació que algú m’imagino que deu revisar. Ho sabia, per tant, el realitzador... i s’emet enganxat al discurs oficial deixant que la paròdia desdibuixi maldestrament la figura del President Montilla
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.